N’estic fins als collons!

Porto no sé quants dies intentant escriure la primera entrada d’aquest nou bloc i ja he perdut el compte de les vegades que ho he esborrat tot i he tornat a començar. I n’estic fins als collons. El problema es que vull dir moltes coses, tantes que no sé per on començar. I no n’estic fins als collons només d’això, n’estic fins als collons d’un munt de coses.

Estic fart dels constants atacs als que ens veiem sotmesos aquells que pensem diferent d’una gran majoria. Em molesta que no es vegi que tan sols defensem allò que es just, em toca la moral que vulguin fer veure que només mirem per a nosaltres mateixos quan intentem construir horitzons per a tota una societat que creiem que mereix molt més. Creiem en una societat respectada, a la que se l’escolti, que tingui poder de decisió, i de denúncia si cal, i que no sigui esclavitzada pels seus governs.
Veieu a què em referia? Se m’acumulen les coses que em fan estar fins als collons i si em posés a numerar-les totes no acabaríem amb una senzilla entrada d’un blog. Intentaré estructurar això el millor que pugui.

Quan jo era petitet (sí, sé que sembla la típica historia d’avi d’abans d’anar a dormir, però no ho és pas) era feliç. Suposo que molts coincidireu amb mi. No tenia preocupacions més enllà de passar-m’ho d’allò més bé el màxim de temps possible. Però poc a poc creixes. Te n’adones un dia que prestes atenció a les noticies de la televisió, no entens moltes coses de les que s’hi diuen, i menys encara les que els teus pares comenten a la sobretaula. Et preguntes coses com: que és la dreta i l’esquerra? Que és això de Parlament? Franja de Gaza? Estat de dret? Okupació? Tribunal Constitucional? Amnistia? Ajuda internacional? Transició? Treva? Estatuts d’autonomia?...
Milers de conceptes que no acabes de comprendre i que vas descobrint a partir de preguntes avergonyides. Ets molt petit, però comences a entendre certes coses, a crear-te una opinió sobre el que t’envolta. Te n’adones, en canvi, que molts companys d’escola, pati i trapelleries continuen pensant tan sols en com gaudir de la tarda.
Cada cop comprens més com funciona aquest complicat món i arriba el màgic moment en que comencés a qüestionar tot allò que fins ara et limitaves a intentar entendre. Un dia et trobes dient-li als teus pares: “… però… això… ostres…, això no hauria de ser així, no? Vull dir… no és just…” Les seves mirades responen per si soles que fa anys i panys que en són conscients que no és just, que han vist ja tantes coses que potser no es sorprenen tant com tu, però no obstant, amagat rere tot això veus encara una espurna de rebel·lia als seus ulls… ells també n’estan fins als collons.
Dia rere dia et cultives més, t’informes dels moviments socials, de les polítiques que tens més properes i també d’aquelles que afecten mundialment. Estudies els moviments ideològics que han marcat els temps i poc a poc et vas posicionant més respecte unes idees, una manera de fer les coses, una manera de ser. Jutges allò que creus que està bé i el que està malament. Ben cert és que molts cops t’enganyen i caus en paranys d’il·lusions i esperances. No es que creguis que pots canviar el món tu sol, ni tan sols envoltat de molta gent, però si tens ben clar que les injustícies s’han de combatre en comptes de silenciar-les, que és més valuós cridar contra el vent que amagar el cap sota l’ala i tapar-se les orelles. Potser no aconseguiràs moure el planeta o revolucionar la societat mundial, però ets ben conscient de que les coses no van com haurien d’anar i que no fer res és tan greu com les accions que duen a terme aquells que ens agredeixen un i altre cop. Però no ets egoista, no penses tan sols en allò que t’afecta a tu personalment, sinó a la societat del teu voltant que sembla atordida i sorda. Màgicament, sense saber ben bé com, ha ocorregut que t’has forjat uns ideals.
Arriben uns moments dolços per a tu. Vas a la primera manifestació. Crides les primeres consignes que s’acabaran convertint en una remor de fons que t’acompanyarà tota la vida. Vas a concerts, xerrades, escrius pancartes, et mous i veus que no estàs sol, que encara que molts d’aquells companys de pati que semblaven viure en un món a part del teu encara ho continuen fent, hi ha més gent que té inquietuds com les teves. Son moments dolços sens dubte. El descobriment de que no tota la societat viu en un ensopiment mental. Ets conscient que és molt complicat tirar iniciatives endavant, però això no t’atura pas sinó el contrari, et dona més força per seguir lluitant.
I sí, et sents a dir de tot: rojo-separatista, radical, jove rebel inútil, catalufo, flipat… Descobreixes que res del que et puguin dir t’afecta. Tens molt clar les teves posicions i conviccions, ningú no te les mourà amb un simple i estúpid insult. Passes molts anys anant a contracorrent i encara que t’havien dit que tenies la força de la joventut i que d’hora se’t passaria, mires enrera i pots dir amb tota seguretat que continues sent el mateix i mires endavant i assegures sense por que ho continuaràs sent.
N’estàs fins als collons. Estàs fart d’escoltar una vegada i una altra les mateixes hipocresies. Et fot veure que es cometen sempre el mateixos errors. Et dol que es deixin passar les injustícies com qui no vol la cosa. Has d’aguantar que et reprimeixin, et castiguin, et callin i a sobre es riguin a la teva cara i quedin impunes? Doncs, no. No, amics, no. Ho sentim molt però n’estem fins als collons, fins als santíssims collons. Ha arribat el moment de no deixar-ne passar ni una més. Ha arribat al moment de tancar el puny amb la força que ens dona la raó i la lluita, alçar-lo i cridar amb totes les nostres forces.

Vivim uns temps d’autèntica repressió. Aquí i allà se’ns nega el dret d’autodeterminació, se’ns prohibeix tenir representació política, intenten tallar soca-rel qualsevol associació que lluiti per allò que no volen ni que se’n parli, ens amaguen el poder, el capitalisme, i l’autoritarisme polític sota disfresses de democràcia i llibertat. Potser hi haurà molta gent que s’ho empassarà o que farà veure que no se n’adona, però aquests no som nosaltres. Intentarem donar solucions, combatre amb alternatives, i es possible que no sempre aconseguim tot allò que ens agradaria, però podem anar pel carrer amb el cap ben alt i la consciència tranquil·la per haver lluitat per allò que ens sembla i és més just.
Aquest blog és un bon exemple de tot això que estic intentant explicar i que possiblement no estigui fent entendre gaire. La meva intenció es obrir un espai més de protesta, de lluita, d’informació, d’història, de rebel·lia i inconformisme. Aquí podreu trobar entrades de molts tipus. No podria enunciar-les per que no sé com encararé cadascuna d’elles, simplement sorgiran. Un dia sabreu d’un concert, l’altre coneixereu l’historia d’algun personatge rellevant, l’endemà denunciaré un acte repressiu… Res que no hagi fet ja fins ara, l’única diferencia es que ara ho plasmaré en un blog; humil, és clar, però no per això menys vàlid.

Això és tot pel moment, companys i companyes. Seguiu com fins ara, no canvieu mai i no deixeu de lluitar. Una abraçada a tots i totes. Força.

Salut.