Homenatge als quatre vents

Seria força estúpid i hipòcrita que jo em dediqués avui a fer un gran repàs a la vida i la figura d’Ovidi Montllor. No en sé pas tant com això, però sé el que sé.

Gràcies als meus pares he crescut en una casa on s’hi sentia molta música de fons. Molt sovint els vinils i casets sortien de les capses per amenitzar les estones mortes. Jo era massa petit com per adonar-me que aquell cantant que cantava aquella cançó que tan m’agradava...

Com un record d'infantesa

sempre recordaré

a la Teresa,

ballant el vals.

Potser fou l’últim fet

amb algú que estimés

abans que un bombardeig

la tornés boja.

Tots els xiquets la seguíem

i en un solar apartat ens instruíem

al seu voltant.

Mig descabellonada

ens mostrava les cuixes

i ens donava lliçons

d'anatomia.

Ella ens va dir d'on veníem.

I que els reis de l'Orient

no existien.

Ni llops ni esperits.

Ens parlava de l'amor

com la cosa més bonica
i preciosa.

Sense pecats.

Ens ensenyà a ballar

a cantar i a estimar.

D'això ella era

la que més sabia.

Amb una floreta al seu cap

i un mocador negre al coll

i faldes llargues

i un cigarret.

Vas ser la riota dels grans,

i la mestra més volguda

dels infants.

Ara de gran comprenc

Tot el que per TU sent

i et llence un homenatge

als quatre vents.

Com un record d'infantesa

sempre et recordaré, Teresa,

ballant el vals.

... cantava també coses com:

[...]
Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.
[...]

; s’atrevia a escriure lletres a escriure coses com:

Jo sóc fill de família molt humil.
Tan humil que d'una cortina vella
Una samarreta em feren: vermella.

D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d'anar contra-corrent
perquè jo no sé què passa
que tothom que el ve de cara
porta el cap topant a terra.

D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut eixir al carrer.
Ni treballar al meu ofici:
fer de ferrer.
He hagut de, en el camp, guanyar jornals.
Així la gent ja no em veia..
Jo treballava amb la corbella.
I dintre de tots aquells mals,
sé treballar amb dues coses:
amb el martell i la corbella.
[…]

; omplia els cors de tots aquells que tenien encara un bri de lluita al seu interior amb versos com:

Apreta fort les dents

Apreta fort els punys

Infla't d'aire els pulmons

Obre bé els ulls

Fes treballar el cap

controla el cor

No tanques mai la boca

Crida ben fort

Deixa't anar

Dóna't tot tu.

; i recitava a poetes tant bé com:

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peço d'una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Aquest era l’Ovidi. Tot un artista que va començar amb el teatre però va acabar ser tant cantautor com actor de cinema.
Com tants cantants contemporanis seus va patir les mateixes hipocresies per part de les institucions. Molts d’aquells joves que l’escoltaven i enarbolaven banderes de llibertat i rebel·lia van arribar al poder i es van convertir en conformistes, per passar més tard a ser sangoneres del poder. L’Ovidi, com tants altres, va continuar cantant les mateixes cançons i lluitant pels mateixos ideals, però ara molestaven, ara ja no feien tanta gràcia, calia fer-los el buit i esperar que desapareguessin. Aquest mateixos son els que ara s’afanyen a homenatjar-lo i fer-se la foto.
Però, bé, malauradament estem acostumats a aquests tipus de tonterietes. Aquestes coses han deixat d’afectar-nos ja fa temps. Els que realment estimem a l’Ovidi l’hem homenatjat sempre, ho fem en l’actualitat i no continuarem fent-ho. No l’hem deixat d’escoltar fos el dia que fos i bufés el vent d’on bufés.
Ell, entre d’altres, ha estat un referent i una pedra de recolzament per seguir endavant. Sóc conscient que des d’aquest blog poca cosa semblarà que fem, però potser preferiries un sentit record pels dotze anys que fa que no ets entre nosaltres que una nova placa, bonica i lluenta, davant del que va ser la teva última casa.

Som molts, Ovidi, els que encara estem atens a la jugada, els que ja no ens alimentem de molles, els que volem el pa sencer. Som i serem molts els que continuarem avançant pel carrer duen les nostres samarretes vermelles amb el cap ben alt i els que direm que parlem català (a la manera d’allà d’on siguem dels països catalans). Una abraçada company, ja et deixem que continuis gaudint de les teves vacances.

Tot ben senzill

i ben alegre.

Em creureu mort.

Jo no hauré mort.

Faré vacances!

Faré vacances!

El color negre

que m'estime,

se'n vindra amb mi.
Jo sol de negre!

Beveu conyac,

i vi i caçalla.

I si m'arriba el pressupost

I si m'arriba el pressupost

beveu bon "wisky".

Ràpidament, em boteu foc.

Sóc valencià!

Sóc valencià!

I amb una capsa
de cartó,
Si no és molèstia

per als amics,

fiqueu la pols

d'un servidor,

i el millor llibre

de poemes

d'aquell poeta

que creieu.

Es per anar

passant l'estona

amablement.

I al mateix temps,

aprendre, viure,

conèixer coses

i més coses
per a la propera cançó a fer.

Porteu-me a Alcoi,

que és el meu poble

I allà on comença

el "Barranc del Cinc",

prop d'un "romer",
deixeu-me ja.

Així tindré l'aroma bo.

I a prop també

del rierol.

Així a les nits,

amb la quietud vindrà la música.

Mireu també

de fomentar

els berenars a la muntanya.

S’aproparan
per fi a mi

dolces xicones.

I despistant,

com qui no vol,

alçaré els ulls

i entrant pel peus

arribarè fins al seu cor.

Res d'adéus ni de records.

Vaig de vacances!

Vaig de vacances!

Qualsevol dia

impensat,

us tornaré a emprenyar

amb les darreres cançonetes,

amb les darreres cançonetes.

Potser d'entrada

us estranyeu,

bé pel físic

o la veu.

Però seré altre cop jo.

Doncs com el mestre

Maragall,

també crec

jo amb la resurecció,

de la carn.

Seré més jove

i tornaré a estimar

a cada instant.

Ai les xiquetes!

Ai les donetes!

Ai quines joies!

I si per cas,

jo no ho crec pas,

encara dura

la vida dura,

doncs altre colp

de part dels bons,

segurament com sempre passa
els diran que són
Dolents,
que són dolents!
de part del bons
fins a la mort!

Però llavors,

no em moriré.

Però llavors, no em moriré.

FARÉ VACANCES.
FARÉ VACANCES.
FARÉ VACANCES.
FARÉ VACANCES.
Ja ja ja ja ja ja ja

N’estic fins als collons!

Porto no sé quants dies intentant escriure la primera entrada d’aquest nou bloc i ja he perdut el compte de les vegades que ho he esborrat tot i he tornat a començar. I n’estic fins als collons. El problema es que vull dir moltes coses, tantes que no sé per on començar. I no n’estic fins als collons només d’això, n’estic fins als collons d’un munt de coses.

Estic fart dels constants atacs als que ens veiem sotmesos aquells que pensem diferent d’una gran majoria. Em molesta que no es vegi que tan sols defensem allò que es just, em toca la moral que vulguin fer veure que només mirem per a nosaltres mateixos quan intentem construir horitzons per a tota una societat que creiem que mereix molt més. Creiem en una societat respectada, a la que se l’escolti, que tingui poder de decisió, i de denúncia si cal, i que no sigui esclavitzada pels seus governs.
Veieu a què em referia? Se m’acumulen les coses que em fan estar fins als collons i si em posés a numerar-les totes no acabaríem amb una senzilla entrada d’un blog. Intentaré estructurar això el millor que pugui.

Quan jo era petitet (sí, sé que sembla la típica historia d’avi d’abans d’anar a dormir, però no ho és pas) era feliç. Suposo que molts coincidireu amb mi. No tenia preocupacions més enllà de passar-m’ho d’allò més bé el màxim de temps possible. Però poc a poc creixes. Te n’adones un dia que prestes atenció a les noticies de la televisió, no entens moltes coses de les que s’hi diuen, i menys encara les que els teus pares comenten a la sobretaula. Et preguntes coses com: que és la dreta i l’esquerra? Que és això de Parlament? Franja de Gaza? Estat de dret? Okupació? Tribunal Constitucional? Amnistia? Ajuda internacional? Transició? Treva? Estatuts d’autonomia?...
Milers de conceptes que no acabes de comprendre i que vas descobrint a partir de preguntes avergonyides. Ets molt petit, però comences a entendre certes coses, a crear-te una opinió sobre el que t’envolta. Te n’adones, en canvi, que molts companys d’escola, pati i trapelleries continuen pensant tan sols en com gaudir de la tarda.
Cada cop comprens més com funciona aquest complicat món i arriba el màgic moment en que comencés a qüestionar tot allò que fins ara et limitaves a intentar entendre. Un dia et trobes dient-li als teus pares: “… però… això… ostres…, això no hauria de ser així, no? Vull dir… no és just…” Les seves mirades responen per si soles que fa anys i panys que en són conscients que no és just, que han vist ja tantes coses que potser no es sorprenen tant com tu, però no obstant, amagat rere tot això veus encara una espurna de rebel·lia als seus ulls… ells també n’estan fins als collons.
Dia rere dia et cultives més, t’informes dels moviments socials, de les polítiques que tens més properes i també d’aquelles que afecten mundialment. Estudies els moviments ideològics que han marcat els temps i poc a poc et vas posicionant més respecte unes idees, una manera de fer les coses, una manera de ser. Jutges allò que creus que està bé i el que està malament. Ben cert és que molts cops t’enganyen i caus en paranys d’il·lusions i esperances. No es que creguis que pots canviar el món tu sol, ni tan sols envoltat de molta gent, però si tens ben clar que les injustícies s’han de combatre en comptes de silenciar-les, que és més valuós cridar contra el vent que amagar el cap sota l’ala i tapar-se les orelles. Potser no aconseguiràs moure el planeta o revolucionar la societat mundial, però ets ben conscient de que les coses no van com haurien d’anar i que no fer res és tan greu com les accions que duen a terme aquells que ens agredeixen un i altre cop. Però no ets egoista, no penses tan sols en allò que t’afecta a tu personalment, sinó a la societat del teu voltant que sembla atordida i sorda. Màgicament, sense saber ben bé com, ha ocorregut que t’has forjat uns ideals.
Arriben uns moments dolços per a tu. Vas a la primera manifestació. Crides les primeres consignes que s’acabaran convertint en una remor de fons que t’acompanyarà tota la vida. Vas a concerts, xerrades, escrius pancartes, et mous i veus que no estàs sol, que encara que molts d’aquells companys de pati que semblaven viure en un món a part del teu encara ho continuen fent, hi ha més gent que té inquietuds com les teves. Son moments dolços sens dubte. El descobriment de que no tota la societat viu en un ensopiment mental. Ets conscient que és molt complicat tirar iniciatives endavant, però això no t’atura pas sinó el contrari, et dona més força per seguir lluitant.
I sí, et sents a dir de tot: rojo-separatista, radical, jove rebel inútil, catalufo, flipat… Descobreixes que res del que et puguin dir t’afecta. Tens molt clar les teves posicions i conviccions, ningú no te les mourà amb un simple i estúpid insult. Passes molts anys anant a contracorrent i encara que t’havien dit que tenies la força de la joventut i que d’hora se’t passaria, mires enrera i pots dir amb tota seguretat que continues sent el mateix i mires endavant i assegures sense por que ho continuaràs sent.
N’estàs fins als collons. Estàs fart d’escoltar una vegada i una altra les mateixes hipocresies. Et fot veure que es cometen sempre el mateixos errors. Et dol que es deixin passar les injustícies com qui no vol la cosa. Has d’aguantar que et reprimeixin, et castiguin, et callin i a sobre es riguin a la teva cara i quedin impunes? Doncs, no. No, amics, no. Ho sentim molt però n’estem fins als collons, fins als santíssims collons. Ha arribat el moment de no deixar-ne passar ni una més. Ha arribat al moment de tancar el puny amb la força que ens dona la raó i la lluita, alçar-lo i cridar amb totes les nostres forces.

Vivim uns temps d’autèntica repressió. Aquí i allà se’ns nega el dret d’autodeterminació, se’ns prohibeix tenir representació política, intenten tallar soca-rel qualsevol associació que lluiti per allò que no volen ni que se’n parli, ens amaguen el poder, el capitalisme, i l’autoritarisme polític sota disfresses de democràcia i llibertat. Potser hi haurà molta gent que s’ho empassarà o que farà veure que no se n’adona, però aquests no som nosaltres. Intentarem donar solucions, combatre amb alternatives, i es possible que no sempre aconseguim tot allò que ens agradaria, però podem anar pel carrer amb el cap ben alt i la consciència tranquil·la per haver lluitat per allò que ens sembla i és més just.
Aquest blog és un bon exemple de tot això que estic intentant explicar i que possiblement no estigui fent entendre gaire. La meva intenció es obrir un espai més de protesta, de lluita, d’informació, d’història, de rebel·lia i inconformisme. Aquí podreu trobar entrades de molts tipus. No podria enunciar-les per que no sé com encararé cadascuna d’elles, simplement sorgiran. Un dia sabreu d’un concert, l’altre coneixereu l’historia d’algun personatge rellevant, l’endemà denunciaré un acte repressiu… Res que no hagi fet ja fins ara, l’única diferencia es que ara ho plasmaré en un blog; humil, és clar, però no per això menys vàlid.

Això és tot pel moment, companys i companyes. Seguiu com fins ara, no canvieu mai i no deixeu de lluitar. Una abraçada a tots i totes. Força.

Salut.