Homenatge als quatre vents

Seria força estúpid i hipòcrita que jo em dediqués avui a fer un gran repàs a la vida i la figura d’Ovidi Montllor. No en sé pas tant com això, però sé el que sé.

Gràcies als meus pares he crescut en una casa on s’hi sentia molta música de fons. Molt sovint els vinils i casets sortien de les capses per amenitzar les estones mortes. Jo era massa petit com per adonar-me que aquell cantant que cantava aquella cançó que tan m’agradava...

Com un record d'infantesa

sempre recordaré

a la Teresa,

ballant el vals.

Potser fou l’últim fet

amb algú que estimés

abans que un bombardeig

la tornés boja.

Tots els xiquets la seguíem

i en un solar apartat ens instruíem

al seu voltant.

Mig descabellonada

ens mostrava les cuixes

i ens donava lliçons

d'anatomia.

Ella ens va dir d'on veníem.

I que els reis de l'Orient

no existien.

Ni llops ni esperits.

Ens parlava de l'amor

com la cosa més bonica
i preciosa.

Sense pecats.

Ens ensenyà a ballar

a cantar i a estimar.

D'això ella era

la que més sabia.

Amb una floreta al seu cap

i un mocador negre al coll

i faldes llargues

i un cigarret.

Vas ser la riota dels grans,

i la mestra més volguda

dels infants.

Ara de gran comprenc

Tot el que per TU sent

i et llence un homenatge

als quatre vents.

Com un record d'infantesa

sempre et recordaré, Teresa,

ballant el vals.

... cantava també coses com:

[...]
Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.
[...]

; s’atrevia a escriure lletres a escriure coses com:

Jo sóc fill de família molt humil.
Tan humil que d'una cortina vella
Una samarreta em feren: vermella.

D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d'anar contra-corrent
perquè jo no sé què passa
que tothom que el ve de cara
porta el cap topant a terra.

D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut eixir al carrer.
Ni treballar al meu ofici:
fer de ferrer.
He hagut de, en el camp, guanyar jornals.
Així la gent ja no em veia..
Jo treballava amb la corbella.
I dintre de tots aquells mals,
sé treballar amb dues coses:
amb el martell i la corbella.
[…]

; omplia els cors de tots aquells que tenien encara un bri de lluita al seu interior amb versos com:

Apreta fort les dents

Apreta fort els punys

Infla't d'aire els pulmons

Obre bé els ulls

Fes treballar el cap

controla el cor

No tanques mai la boca

Crida ben fort

Deixa't anar

Dóna't tot tu.

; i recitava a poetes tant bé com:

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peço d'una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Aquest era l’Ovidi. Tot un artista que va començar amb el teatre però va acabar ser tant cantautor com actor de cinema.
Com tants cantants contemporanis seus va patir les mateixes hipocresies per part de les institucions. Molts d’aquells joves que l’escoltaven i enarbolaven banderes de llibertat i rebel·lia van arribar al poder i es van convertir en conformistes, per passar més tard a ser sangoneres del poder. L’Ovidi, com tants altres, va continuar cantant les mateixes cançons i lluitant pels mateixos ideals, però ara molestaven, ara ja no feien tanta gràcia, calia fer-los el buit i esperar que desapareguessin. Aquest mateixos son els que ara s’afanyen a homenatjar-lo i fer-se la foto.
Però, bé, malauradament estem acostumats a aquests tipus de tonterietes. Aquestes coses han deixat d’afectar-nos ja fa temps. Els que realment estimem a l’Ovidi l’hem homenatjat sempre, ho fem en l’actualitat i no continuarem fent-ho. No l’hem deixat d’escoltar fos el dia que fos i bufés el vent d’on bufés.
Ell, entre d’altres, ha estat un referent i una pedra de recolzament per seguir endavant. Sóc conscient que des d’aquest blog poca cosa semblarà que fem, però potser preferiries un sentit record pels dotze anys que fa que no ets entre nosaltres que una nova placa, bonica i lluenta, davant del que va ser la teva última casa.

Som molts, Ovidi, els que encara estem atens a la jugada, els que ja no ens alimentem de molles, els que volem el pa sencer. Som i serem molts els que continuarem avançant pel carrer duen les nostres samarretes vermelles amb el cap ben alt i els que direm que parlem català (a la manera d’allà d’on siguem dels països catalans). Una abraçada company, ja et deixem que continuis gaudint de les teves vacances.

Tot ben senzill

i ben alegre.

Em creureu mort.

Jo no hauré mort.

Faré vacances!

Faré vacances!

El color negre

que m'estime,

se'n vindra amb mi.
Jo sol de negre!

Beveu conyac,

i vi i caçalla.

I si m'arriba el pressupost

I si m'arriba el pressupost

beveu bon "wisky".

Ràpidament, em boteu foc.

Sóc valencià!

Sóc valencià!

I amb una capsa
de cartó,
Si no és molèstia

per als amics,

fiqueu la pols

d'un servidor,

i el millor llibre

de poemes

d'aquell poeta

que creieu.

Es per anar

passant l'estona

amablement.

I al mateix temps,

aprendre, viure,

conèixer coses

i més coses
per a la propera cançó a fer.

Porteu-me a Alcoi,

que és el meu poble

I allà on comença

el "Barranc del Cinc",

prop d'un "romer",
deixeu-me ja.

Així tindré l'aroma bo.

I a prop també

del rierol.

Així a les nits,

amb la quietud vindrà la música.

Mireu també

de fomentar

els berenars a la muntanya.

S’aproparan
per fi a mi

dolces xicones.

I despistant,

com qui no vol,

alçaré els ulls

i entrant pel peus

arribarè fins al seu cor.

Res d'adéus ni de records.

Vaig de vacances!

Vaig de vacances!

Qualsevol dia

impensat,

us tornaré a emprenyar

amb les darreres cançonetes,

amb les darreres cançonetes.

Potser d'entrada

us estranyeu,

bé pel físic

o la veu.

Però seré altre cop jo.

Doncs com el mestre

Maragall,

també crec

jo amb la resurecció,

de la carn.

Seré més jove

i tornaré a estimar

a cada instant.

Ai les xiquetes!

Ai les donetes!

Ai quines joies!

I si per cas,

jo no ho crec pas,

encara dura

la vida dura,

doncs altre colp

de part dels bons,

segurament com sempre passa
els diran que són
Dolents,
que són dolents!
de part del bons
fins a la mort!

Però llavors,

no em moriré.

Però llavors, no em moriré.

FARÉ VACANCES.
FARÉ VACANCES.
FARÉ VACANCES.
FARÉ VACANCES.
Ja ja ja ja ja ja ja